hem vist pobles molt bonics, paisatges deliciosos i moooolt més, però si m'haig de quedar amb alguna cosa dels quatre dies que hem passat per la val d'aran és amb aquelles converses inesperades...
aquell gin-tònic premi final de vespre que et permet mostrar una foto que has fet al bar en qüestió i que et fa iniciar una conversa amb una interessant història d'un jove que fa 9 anys va abandonar sabadell per anar a viella... després del clàssic "és dur viure aquí a l'hivern?" ja passem a allò que "no m'agrada a mi" del que si han posat un bar xulo amb pintxos moderns que una estona abans hem tastat mentre ja en cau un d'obsequi, l'aposta per vins diferents en un lloc on els clàssics triomfen i bla, bla, bla,...
aquell merescut berenar després de molta visita que et porta a un petit forn de salardú on, en només 2 minutets de veure com evolucionen mare i filla ja te'n adones que et trobes en un lloc especial... grans explicacions - de la mare trepitjada per la filla que alhora és trepitjada per la mare - del mal que van provocar les inundacions de l'any passat a tota la vall, de la gran quantitat de neu que s'ha acumulat aquest any, de com ha canviat el poble, de la poca calor que fa aquest estiu que fa que la gent no vulgui anar a buscar la fresca de salardú... no en tinc cap dubte, trec el mapa, aquesta gent són les millors guies turístiques que podem tenir aquests dies per la vall d'aran i, ara a casa ja us ho confirmo... el que no em va agradar tant és que just a punt de marxar ens diuen que tenen una xocolata desfeta per llepar-se els dits!!! per sort la, en primer moment maleïda, pluja de divendres tarda ens va fer tornar a salardú per comprovar que efectivament, calia llepar-se els dits...
aquell buscar l'autèntic poblet que la nova construcció turística encara no ha fet malbé ens va fer arribar finalment al límit amb frança... bauzen era el nom que encara no sabia tothom!!! després de tres o quatre quilòmetres de pujadeta, grans vistes a la vall i belles velles cases amb una senyora gran a un balcó... tot preguntant on anar a caminar una mica apareixia el seu marit pel carrer i allò ja no es va aturar... el poble havia tingut uns 400 habitants i ara ja només en queden uns 40, molts d'aquests només venen al poble en època de vacances... els ulls mostraven aquella tristor continguda tot recordant la immensitat de bestiar existent al poble anys abans quan ara ja només queden unes quantes vaques, o la muntanya plena de camps de conreu de cereal ara plena de només bosc... la vida a un poble d'alta muntanya on a cada casa hi havia un forn de llenya on poder-se fer el pa i així no passar problemes a l'hivern... actualment els joves ja no volen quedar-se perduts vivint aquí dalt la muntanya!!! tot seguint les seves instruccions vam fer una mica de gr on gaudir d'un bosc molt semblant al meu preferit... de tornada oh!!! sorpresa!!! ens vam tornar a trobar a la parella al seu hortet on ell collia patates mentre ella l'observava plàcidament... així de simple, així de bonic... els que em coneixeu ja sabeu que no em vaig poder estar de baixar a l'hortet per veure i tocar les patates i, renoi!!! quines patates!!! genial, tant grans com gran havia estat la gran xerrada que havíem tingut...
ja ho veieu, que mentre passem uns dies fora de casa a vegades només pensem a visitar, visitar, menjar i a on menjar, ràpid anar a fer la migdiada que ens permeti seguir forts a la tarda i massa sovint oblidem que els indrets que visitem estan habitats per gent que molt sovint és gent molt interessant... a veure si, com nosaltres vam fer, us atreviu a deixar anar aquest esperit "foraster" que porteu a dintre i feu una mica de Quim Masferrer pels llocs que trepitgeu... segur que no us en penediu gens ja que podreu aprendre tot el que no surt a les guies...
ah!!! i a veure si m'ho expliqueu!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada